La transformació
estructural que avui afecta els espais i institucions de
la nostra societat planteja un conjunt de problemes urgents
d’ésser abordats des d’una perspectiva
crítica. Però aquesta perspectiva no existeix
com un saber ja elaborat, s’ha de construir, si cap,
crear-la, de contemporàniament. En el context d’una
creixent indeterminació entre els espais interns
i externs de la vida individual i col·lectiva, s’està
generant una nova praxis de la legitimització sobre
els llocs, el territori, la població, la societat,
l’espècies, la vida. Una àmplia gamma
de pràctiques de poder que es fixen, de manera selectiva
i diferenciada, però implicada en el simbòlic,
l’imaginari i el corporal, en els seus quefers quotidians
i en els dispositius institucionals. L’aclaparant
capacitat d’absorció i de mobilització
que defineix l’actual fase capitalista no produeix
un món pacificat, ans al contrari, coexisteix, en
la pràctica, amb greus exclusions, amb assimetries
socials i antropològiques, amb processos d’extermini
físic, amb odis morals i simbòlics camuflats
en discursos sobre la multiplicitat i la tolerància.
A través
d’aquestes “jornades” intentem introduir
un saber més específic sobre aquests grans
problemes, per això proposem compartir i debatre
investigacions i experiències en acte, abans que
les mateixes hagin estat formalitzades per conceptes reconeguts.
Per això volem posar al centre del debat al poder
terapèutic en tant que pràctica de govern
que comença a distribuir-se en diversos àmbits
de la nostra societat: el subjecte, la familia, el grupal
i institucional, en el polític i en el moral. Intentem
cartografiar aquesta distribució en diferents institucions
i teritoris: familia, escola, presó, ciutat; seguir-la
en la gestió local dels conflictes i en la producció
de consensos i representacions. Proposem un punt de partida:
les presons, perquè d’allà el poder
terapèutic emergeix avui en dia com l’alternativa,
com una forma de governabilitat acceptable que conjura el
poder de la força. Precissament en aquest límit
de la nostra societat, la reforma terapèutica de
les presons, mostra un prototipus de noves formes de legitimització
i de control social. Tot i això, aquest poder no
només es manifesta en les institucions penitenciàries,
sinó que és palès un lliscament, una
transversalitat que expandeix les pràctiques i racionalitats
terapèutiques cap a l’escola, la ciutat, l’empresa,
la televisió.
Quines
pràctiques s’inclouen en aquets model de governabilitat?
Quina extensió demostren les seves retòriques
en les diferents instàncies socials? Representa la
teràpia una forma emergent de control social o renova
les forces des de les institucions classiques de les quals
prové? Quines formes de resistència se’ns
concedeixen en aquest context hiperregulat?
